Cura sui
Escuela filosófica de la actitud
Filosofía para la vida
  • Grey Instagram Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey YouTube Icon

C. Vallès, 92. Sant Cugat del V.

guenos en Facebook

guenos en Twitter

Estate al día de nuestro Blog

  • Grey RSS Icon

Síguenos en Instagram

guenos en Youtube

Aviso legal.

by Lila

645.33.52.63

θεραπεία (therapeia) filosòfica

Nacho Bañeras 

EN CATALÀ

El nostre present i el recorregut actual de la filosofia, com al llarg de la història, reflecteixen i mostren un dibuix coincident i, el d’avui, molt precís. Parlem de la manca, ja conscient i força explícita, de fonaments que permetin vehicular, justificar o sostenir qualsevulla de les accions, discursos o pensaments a través del quals vivim la nostra quotidianitat.

 

El buit que s’obra amb aquesta mancança queda difós i esmorteït pel soroll, la velocitat i la bogeria de la dinàmica quotidiana de les nostres vides, caracteritzades, la majoria, per un sobreviure en una carrera d’obstacles, aplaçant, per la urgència del viure, l’emergència d’un espai i un temps que ens permetés connectar, de forma més directa, amb les nostres pròpies necessitats, desitjos i pors. I és que ens deixem arrossegar per allò conegut, abans d’endinsar-nos en un espai que imaginem desconsolat, desèrtic, dolorós... Mantenint aquest format vital no fem altra cosa que accelerar la dinàmica d'allò conegut i omplim i tapem aquella dimensió de nosaltres que ens fa més por: els nostres propis i veritables desitjos. 

 

La filosofia, per altres camins, mostra un dibuix similar. El recorregut del segle XX ha consistit en un ensorrament progressiu i constant d’edificis filosòfics. Tots els fonaments que feien possible el discurs han acabat esdevenint, amb una mirada més acurada i desconfiada, paper de fumar. I allò que roman és la impossibilitat de parlar, pensar o fer si al darrera d’aquestes accions no hi ha un necessari suport. 

 

Davant d’aquest panorama, els filòsofs hem fet una passa enrere. Hem abandonat per altres disciplines aspectes consubstancials de la nostra manera de fer i sentir i hem claudicat, massa ràpid, sense rumiar les immenses possibilitats que ara, més que mai, quan manca un fonament, s’obren. Quan no hi ha res que permeti fer senzilla la tasca de decidir o actuar és quan el pensament, la reflexió i el diàleg esdevenen cabdals. De nou, per tant, filosofia i present han de tornar a anar de la mà i passar de la passivitat a l’activitat, de la mobilitat obligada i passiva a l’acció activa, conscient i responsable.

 

En primer lloc, com a tasca individual. Rera l’absència de fonaments que validin les nostres accions i pensaments, ara, únicament, hi som nosaltres. I això mostra una moneda de doble rostre: la llibertat i la responsabilitat. En segon lloc, ja que el present s’articula i s’experimenta com una projecció constant cap al futur sense tenir en compte ni la direcció ni com arribar-hi, la tasca de la filosofia, que reivindica pel seu exercici: llibertat, mediatesa, reflexió, diàleg... esdevé imprescindible. A priori, com a crítica d'allò que ens envolta i de nosaltres mateixos. Finalment, perquè en les propostes que se’ns ofereixen, o bé hi ha silenci o bé un discurs empipador, però no un espai adequat per a fer-hi front, ni tampoc, i és d’especial importància fer-ho evident des del camp filosòfic, la capacitat, responsabilitat i protagonisme que hauria de recaure sobre el propi individu, que si bé es troba aïllat, perdut i invalidat, posseeix totes les capacitats per a fer-hi front.

 

La filosofia, en la seva dimensió pràctica, com a θεραπεία (therapeia) ha de poder oferir aquell espai adient per a fer créixer les capacitats de l’individu i, d’aquesta manera, tornar a enfilar el camí de resposta a la pregunta que, de moment, mirem d’evitar: què vull?

 

D’aquesta manera, la filosofia ha de retornar a allò que la va veure néixer: la necessitat de ser un espai per poder descobrir i reflexionar. Una recuperació de l’ideal del tenir cura d’un mateix. Per aquest motiu, cal vincular de nou filosofia i θεραπεία (therapeia) i, també, diferenciar-la de la concepció de teràpia actual. 

 

La filosofia com a θεραπεία (therapeia) pot convertir-se en un nou àmbit de reflexió i un territori per al descobriment i la maduració personal. Una eina més a oferir en aquest marc de desorientació. Cal, per tant, una tasca de reivindicació, delimitació i conceptualització que permeti concebre-la com un camí per a realitzar.

 

La present comunicació vol aportar i defensar la noció de θεραπεία (therapeia) com a cura d’un mateix, amb la finalitat de fer més evident la tasca apassionant que té per endavant la filosofia i els filòsofs. Defensar la filosofia com una pràctica del Cura Sui .

Com a tota defensa filosòfica, partim d’una determinada concepció d’allò que ens envolta, d’una mirada sociològica del nostre present.

 

Resumint-la, molt breument, destaquem d’aquesta mirada, per altra banda compartida per molts filòsofs , una sèrie d’elements que han de ser compresos com una constel·lació de relacions:

 

-    La modulació de les pràctiques consumistes i la mancança de plataformes narratives ha configurat un usuari que pivota les seves eleccions a través dels seus propis criteris, essent aquest, finalment, un conjunt d’eleccions que acaben dibuixant allò que entenem per identitat.
-    La identitat, per tant, la cosmovisió del subjecte, és aquella única eina que aquest posseeix per fer front al silenci caòtic del seu entorn.
-    El nostre entorn i la nostra societat en general, no afavoreixen marcs adients on poder obrir espais per a la pedagogia emocional.
-    Existeix, a més a més, el fenomen de la interiorització del malestar col·lectiu, és a dir, es responsabilitza i es fa caure a les espatlles de l'individu un conjunt de situacions que tindrien la seva veritable solució en reflexions i accions col·lectives. Fent-les caure sobre el subjecte únicament s’aconsegueix la seva alienació.
-    La progressiva comprensió de la nostra realitat a través d’un marcat vocabulari afí a l’àmbit de la psicologia. Degut a això, el subjecte, havent de decidir sobre els seus propis coneixements, es troba sotmès a un conjunt de directives arribades del món especialitzat que li marquen, amb accions o amb fàrmacs, quina hauria de ser la seva direcció. El resultat no deixa de ser altra cosa que un individu que es sent incapacitat, ja que mai es troba prou segur degut a la massiva informació que rep, a pivotar les seves accions a través d’una experiència modulable.

 

Degut a aquesta cosmovisió, creiem oportú que la pràctica terapèutica ha de pivotar sobre certes nocions i actituds que facin més efectiu i possible una transformació personal exitosa. En primer lloc, és evident que el treball terapèutic haurà d’anar enfocat a la xarxa d’elements que conforma el que anomenem identitat. Aquesta centra el conjunt d’idees, conceptes i prejudicis que manega la persona i, per tant, són, en últim terme, allò que configura el mode com el subjecte es situa davant del món. Importantíssim és centrar el model filo-terapèutic cap aquesta direcció sense deixar de tenir en compte concebre el subjecte holísticament, és a dir, fent present i donant espai a quin és el seu context i, també, quina és la seva relació amb el cos i la seva forma d’expressar-se amb ell. 

 

És fonamental en aquesta tasca fer present quin és el paper de la identitat en el nostre entorn. No solament perquè es configura com una eina o timó per a fer front a un onatge, no sempre conegut i moltes vegades incert i il·lògic, sinó perquè, degut a aquesta funció, el subjecte, perquè no li queda altra remei, li concedeix una importància moltes vegades excessiva. En altres paraules, la funció i el paper de la identitat amaga una carta que pot tornar-se contraproduent pel propi individu. A través d’ella, el subjecte pot trobar un conjunt de paràmetres i directrius que li facin més fàcil l’elecció de les decisions que permanentment ha de prendre i, també, fer front al conjunt de respostes que se li exigeixen o demanen des del seu entorn. No obstant això, la repetició constant d’unes mateixes pautes, conductes, eleccions o identificacions va escorçant el camp de possibilitats que té a disposició el subjecte. A més a més, és fàcil endevinar que a mesura que el subjecte vagi reificant aquestes pràctiques i construint una identitat fixa, li serà més difícil modificar i solventar aquelles pautes de conducta que li produeixen patiment. Quan la persona relaciona de manera més estreta la seva forma d’actuar, decidir o pensar a una identitat, la seva, més difícil li és sortir-se d’aquest cercle viciós, principalment, per la por a no saber a través de què o de quina instància poder resoldre tot allò que l’afecta. I és que ens trobem en un parany al qual és complex fer-hi front. Justament per això, l’acompanyant (terapeuta) haurà d’emfasitzar més enllà de la identitat, de la xarxa fixa, constant i repetitiva, de les formes de fer front a la realitat, la capacitat lliure, oberta i reflexiva del subjecte, en poques paraules, la seva actitud.

 

Aquesta és la veritable funció de l’acompanyant filosòfic: prioritzar la forma sobre el contingut. Substituir una xarxa d'elements que, molt sovint, atorguen un únic sentit a la persona portadora i acaben convertint-se en un cercle viciós, per una capacitat. Una capacitat oberta a la complexitat de l’entorn, més flexible i lliure respecte de paràmetres identitaris, més conscient de les novetats que implica tot nou esdeveniment i, per tant, més obert a rebre-ho i a respondre-hi amb la màxima riquesa. 

 

Com podem veure, el treball filo-terapèutic no demanda d’altra cosa que d’un treball sobre un mateix, un treball d’auto-creixement, autoconeixement i, finalment, d’emancipació, no solament dels paràmetres i directrius del nostre voltant, que avui més que mai ens obliguen a assumir una velocitat i unes necessitats que, feta una reflexió més allunyada de la nostra quotidianitat, potser no ens calen, sinó, principalment, perquè exigeixen un treball d’emancipació de nosaltres mateixos, d’aquelles àncores que, aparentment, ens permeten no deixar-nos dur per la tempesta dels sense-sentits, però que ens obliguen a romandre sempre d’una única manera. 

Finalment, cal esmentar una petita caució per no caure en l’altre parany de les narratives d’autoajuda. No es tracta de convertir-nos en un vaixell a la deriva deixant-nos dur per la direcció dels esdeveniments, com tampoc es tracta de dir sí a tot allò que ens captiva i ens sacseja. Tampoc d’anunciar que es tracta d’un camí fàcil que requereix, únicament, un canvi d’actitud. No, cal reivindicar un camí, un espai i un temps on fer-ho possible. A més a més, cal apel·lar a totes les eines del subjecte, no solament a les pròpiament racionals, per altra banda, maltrets en el nostre dia a dia, sinó, també, i, especialment, a aquelles provinents de l’àmbit emocional i corporal, menyspreuades per la disciplina filosòfica però amb una important comesa a portar a terme.

 

Destaquem quatre elements bàsics per a la pràctica de la filosofia aplicada.

 

Confiança:

La relació de confiança amb un mateix és la primera reivindicació de tota filosofia que vulgui ser posada en pràctica. És la condició per la seva efectivitat.

Identificar la confiança amb l’amor i fe cap a un mateix és obrir les portes a la possibilitat del canvi i la transformació.

El treball filosòfic no requereix ser una tasca d’un especialista que planifica, orienta i aconsella sobre una vida que no és la seva. Per contra, és una eina que pot ser utilitzada per una persona emancipada que aprèn que és ella mateixa capaç, tant d’assolir allò que desitja, com de solucionar aquelles problemàtiques que l’envolten. 

La confiança en el procés terapèutic demanda compromís amb un mateix, amb el camí que s’inicia i amb les pràctiques transformatives que es posen en marxa.

 

Actitud:

L’actitud és el nostre posicionament en el món. La nostra forma d’habitar-lo i de viure’l.

 

És la suma i el dibuix d’infinitat d’elements, valors i experiències que, juntes, conformen una forma d’ésser.

A la nostra cultura, identifiquem una determinada manera de procedir, actuar i pensar com una única forma de ser, que acaba sent la nostra. La identitat que assenyalem amb el JO.

 

Mitjançant el treball de de-construcció i presa de consciència de les nostres estratègies i motius per ser d’una manera concreta, podem, si volem, desarticular i afluixar aquesta xarxa que, amb el temps, es solidifica.

 

A través d’una actitud que incorpori la distancia reflexiva, la mediació respecte els automatismes quotidians, podem situar-nos, en la nostra vida, amb una actitud més oberta, més conscient i capaç d’una presa de consciència que permeti, al seu torn, una actuació i una vivència més rica i emancipada.

 

Alhora, aquesta actitud pivota i es desglossa en un conjunt de posicionaments que la sostenen i li donen forma:

 

-    Consciència. L’obertura a fer present quines són les estratègies que, com a persona, posem en funcionament en el nostre entorn i així poder prendre les decisions oportunes. Actitud d’auto-coneixement.
-    Responsabilitat. Suposa assumir com a pròpies el conjunt de decisions i omissions amb què interactuem amb el nostre medi.
-    Crítica. Capacitat de reflexió sobre nosaltres mateixos que implica una voluntat de canvi i transformació en nosaltres mateixos i en el nostre entorn.


Diàleg:

El diàleg és comunicació, comunió de significats.

Comuniquen en la mesura que exterioritzem i obrim, cap a l’Altre, aquella cosmovisió a través de la qual vivim i experimentem.

Comunió ja que, en exterioritzar un concret sentit, compartim aquesta visió.

En aquest compartir, en prendre part col·lectiva, oferim a l’Altre el nostre sentir i obrim la porta per recórrer un corriol conjunt de construcció, qüestionament i canvi d’aquells aspectes que ens preocupen, desconeixem o volem modificar.

La filosofia aplicada pren el diàleg com un camí entre dues persones de desplegament i obertura. Aquest és el camí que permet resoldre l’ampli pou de significacions que acompanyen el nostre trajecte. Desfilar-lo, conèixer-lo, prenent consciència i, en el seu cas, transformar-lo. Creant, amb la paraula i el treball conjunt, noves formes de sentit, noves formes de vivència, més plenes, lliures, responsables i riques. 

En la experiencia del diálogo, se constituye entre el otro y yo un terreno común, mi pensamiento y el suyo no forman más que un solo tejido, mis frases y las del interlocutor vienen suscitadas por el estado de la discusión, se insertan en una operación común de la que ninguno de nosotros es el creador.
Se da ahí un ser a dos (...) somos, el uno por el otro, colaboradores en una reciprocidad perfecta, nuestras perspectivas se deslizan una dentro de la otra, coexistimos a través de un mismo mundo .
                                     
Cos:

Allò corporal és, junt amb el diàleg, el camí de treball en la filosofia aplicada.

La filosofia, des del Cristianisme i exceptuant contats casos, s’ha mantingut allunyada de la dimensió corporal de l’ésser humà. Ha preferit sublimar-lo, negar-lo o marginar-lo. No obstant, des d’algunes derivacions de la Psicoanàlisi, podem afirmar avui que, el cos, forma part, també, del dibuix de la personalitat de cadascú, és a dir, que el nostre cos és una manifestació externa de la nostra manera de ser.
Tot treball veritablement transformador ha de tenir en compte la integritat de la dimensió humana, no sols la seva dimensió cognitiva i emotiva, sinó, també, la seva dimensió corporal.
Per això, el treball filosòfic integra, en el seu desenvolupament i aplicació, diferents tècniques per la pressa de consciència d’aquest primordial sentir. A través d’ell, és possible iniciar un desbloqueig corporal, una de-construcció de la cuirassa, que permeti una mobilitat (una llibertat) menys subjecta als paràmetres que les tensions interioritzades en obliguen a viure d’una única manera.

Podem concloure que el treball terapèutic que proposem a través de la filosofia s’emmarca en la tradició antiga del Cura sui. 

Cura sui és un terme llatí que significa tenir cura d'un mateix. Recull la tradició filosòfica antiga de fer d’un mateix l’objecte de reflexió, pensament i transformació. 

Actualment, el Cura sui convergeix amb la trajectòria de la Psicologia humanista buscant ser una eina d’incidència en diferents àmbits:

-    En una necessària pedagogia emocional: prenent consciència dels sentiments i emocions, ajudant a expressar-los, a donar-los espai...
-    Com a eina de reflexió i orientació tant en les preguntes cabdals de l’existència com en les problemàtiques de la vida quotidiana: processos de dol, conflictes de parella, angoixes, pors, ansietats...
-    Com un espai i un temps per recuperar el contacte amb un mateix, donant, d’aquesta manera, una possibilitat per a què emergeixin les condicions adequades per fe néixer els veritables desitjos i pors que s’amaguen rere la dinàmica embogida del dia a dia.
-    Recuperar les eines i l’actitud per a poder decidir sobre una vida que aparentment s'escapa de les mans. 

Finalment, el Cura sui vol obrir corriols que puguin permetre una transformació cap a maneres de ser més conscients, responsables i ètiques.

 

 

 

 

Reconocimiento – NoComercial (by-nc): Se permite la generación de obras derivadas siempre que no se haga un uso comercial. Tampoco se puede utilizar la obra original con finalidades comerciales.

 

También te puede interesar...

Inspiraciones:

Albert Rams

Blog:

¿Por qué terapia?

Artículos:

El asesoramiento filosófico