Las preguntas comunes que hacemos a todas nuestras inspiraciones.

· ¿Cuáles son tus referentes?

 

  Tinc bastants referents personals –crec- i deu ser perquè sempre he

  estat molt curiós i els meus interessos són molt amplis (potser

  massa!). Ja ho he escrit en algun altre lloc: si penso en els mestres

  que em van inspirar més en la meva formació a filosofia destacaria

  sobretot José María Valverde, però també Francesc Fortuny o Miguel

  Ángel Granada. Si vaig abans en els meus pocs anys a Econòmiques

  recordo que em van impressionar molt Ignacio de Otto Pardo i Manuel

  Sacristán.

​

· ¿Qué libros recomiendas para el Trabajo?

 

  1) Ernst Gellner (1994) El arado, la espada y el libro. La

  estructura de la historia humana, Barcelona: Península.
  És una brillant síntesi macrofilosòfica de la història humana. Recordo 

  que quan el vaig llegir ja fa molt temps vaig pensar que m’encantaria

  poder escriure en el futur alguna cosa semblant.

  2) Inglehart, R.; Welzel, C. (2005). Modernization, cultural change,

  and democracy: The human development sequence. Cambridge University

  Press.
  Un dels llibres que sintetitzen les conclusions de les “Enquestes

  mundials de valors” i, per tant, ens donen una perspectiva

  impressionant i de gran rigor de l’estat actual de les diverses

  mentalitats i valoracions de la humanitat, així com una bona

  aproximació a la seva evolució en les darreres dècades.

  3) Michel Foucault (1982) Vigilar y castigar, Madrid, Siglo XXI.
  Recomano tota l’obra de Foucault i abans que de Vigilar i castigar em

  vaig apassionar per L’arqueologia del saber i Les paraules i les coses.

  Però ara confesso que m’interessen més tota la seva obra posterior a

  Vigilar i castigar, potser especialment la pòstuma.

 

· ¿Una música?

 

  Bach i Mozart (destaco “La flauta màgica”) i el folk de Serrat, Llach

 

· Un espacio, un lugar, una experiencia...

 

  El meu pare en principi no era el model social de “gran triomfador”, hi

  vaig tenir els habituals “xocs educatius” i sovint la relació era

  relativament distant com era l’habitual llavors. Vaig experimentar en

  mi –però- un lent, sòlit i a la fi francament admiratiu reconeixement

  per la seva manera intel.ligent, ètica i planera d’encarar la vida i

  fer-la millor pels qui l’envoltaven. Així un dia, passada

  l’adolescència en què com tants altres creia haver “matat” el pare i

  superat tot l’entorn social-familiar heretat, vaig experimentar la

  “sorpresa filosòfico-vital” del moltíssim que havia “après” el meu pare

  mentrestant jo anava aprenent unes poques coses sobre la vida i la

  filosofia (segons ve a dir meravellosament Mark Twain).