Descobrir el motor de les coses

Descobrir el motor de les coses. Una aproximació a Lucreci des del present

 

La vida escolar mai va ser el meu fort. No m'emmotllava de cap manera a la disciplina de les aules. No era per trapella, ni per tossuderia, no. La meva rebel·lió era més aviat una resistència passiva, potser poètica i contemplativa. No entrava dins el meu cap el món positiu i ple de lleis verdaderes. A la majoria d'assignatures havies d'acceptar una doctrina, unes normes de pensament sense sentit aparent. Idees processades per ser consumides pels infants; mètodes que no convidaven a saber més enllà, ni a la reflexió ni a la imaginació.

 

Escriure poesia sempre fou una mancança. Malgrat fer-nos escriure quatre versos, era un fet aïllat i separat del coneixement que un futur ciutadà havia de conèixer. Un ordre del saber on la pèrfida matemàtica i les seves monstruoses ciències eren el summum de la importància.

 

La poesia i la ciència poden semblar per a molts com l'aigua i l'oli, dues substancies que s'exclouen. Tu ets de lletres o de ciències? És una pregunta senzilla i aparentment innocent que separa gairebé la humanitat escolaritzada en dos. Triïs la opció que triïs et perdràs l'altre meitat de la cultura humana. I no només a l'escola. De per vida t'acompanyaran els tòpics relacionats amb una de les dues opcions: proclamaràs amb orgull que no ets bo amb les mates; o miraràs amb menyspreu tot el que no siguin fórmules i nombres.

 

Per sort i al cap dels anys he trobat un camí secret que comunica aquests mons separats. La sort i la curiositat m'han portat a trobar-me algú que parla de física utilitzant la poesia, algú que explora l'univers encadenant vers rere vers: Raó i veritat amb ritme i flow. Aquest algú es Titus Lucretius Carus Lucreci, un home que pensava per sobre de les seves possibilitats, o les del seu temps. Un pensament que trenca esquemes. Un pensador maleït que no apareixia ni a les classes de llatí, ni tampoc a les de física.

 

A Lucreci li tocà viure temps convulsos, temps d'inestablitat. Les últimes dècades de la Roma republicana eren temps de decadència de les institucions, de crisis de poder. Ell no ho visqué però la destrucció de la república era imminent. Eren temps on era necessària una visió alternativa de la vida. L'epicureisme, escola de pensament i de vida, era un fantasma que recorria Roma. Des del seu lloc d'origen, Grècia, s'escampava per tot el Mare Nostrum. El pare d'aquesta heterodòxia, Epicur, visqué igual que Lucreci un període de decadència, de desfeta del món hel·lenístic i dels seus ideals i cultura. El materialisme i un hedonisme auster eren les seves propostes per a viure en plenitud, és a dir per viure l'ataraxia. Darrere d'aquests principis bàsics i havia una desacralització del món: Si tot era material, fins i tot  l'ànima, el paper dels Déus era insignificant o nul. Al món, totes les coses eren fetes d'una mateixa substància: els àtoms. Uns àtoms que eliminaven la superstició i la creació divina de cada racó de la realitat. Res era fet del no-res, tan sols àtoms en moviment. El poema De rerum natura de Lucreci és la nostra porta a les idees d'Epicur.

 

Pero Lucreci no es quedà en Epicur: Anà més enllà tant en contingut com en forma. Primer desobeí les advertències que els filòsofs feien contra la poesia. Massa afectada per les emocions no era considerada valida per a escriure ciència o filosofia. La poesia de Lucreci és rústega i aspre, però també senzilla i vital.

Sobre el contingut, Lucreci afegí l'atzar com a motor de la «creació», o més ben dit, de la recolocació dels àtoms. Era l'atzar el que generava noves formes de vida i de coses. Era l'atzar qui ordenava l'univers a partir del Clinamen, la desviació dels àtoms que donava lloc a la realitat. Tot era fet de substància en constant reordenació: La mort i la creació, Mart i Venus, s'aplicaven a tot, als humans, als ànimals, a les plantes, a les pedres i al planeta sencer. Lucreci creia que el planeta moria lentament, poc a poc. No era una creació divina, infinita i feta per a ser explotada pels humans. Era un ecologista avant la lettre.

 

La mort recorre tot De rerum natura. Des del primers versos observem com Lucreci interrelaciona la mort i la vida, la creació i la destrucció. La destrucció i creació constant de la realitat, mitjançant els àtoms, serveix també per explicar la naturalesa humana i concretament el gran dilema de l'ànima. És evident que es produeix la mort del cos físic però el destí de l'ànima alimenta la por a la mort i turmenta els mortals. Lucreci està disposat a resoldre aquest malestar afirmant precisament que l'ànima moria com la resta del cos ja que era feta també d'àtoms; l'ànima era material. Aquesta idea era alliberadora: no existia la eternitat, ni càstigs ni recompenses divines. Només la realitat i l'alegria de viure-la.

 

Tant en la forma com en el contingut Lucreci transmet alegria. L'expressió poètica, sumada a l'aventura de pensar la realitat fins l'últim racó del cosmos, fa de De rerum natura una obra alliberadora. Un text amb la força dels enigmes però sense enigmes. Un raig de raó que no assenta càtedra sinó que convida a l'aventura del pensar. Un discurs racional que conserva la força de la intuïció inicial.

 

Com podem imaginar-nos la rebel·lia de pensament de Lucreci no ha estat ben rebuda pel poder de gairebé cap època: A Róma fou despreciat i criticat. Més tard fou condemant a l'oblid fins que l'humanista italià Poggio Bracciolini al segle XV trobà una còpia perduda del poema en un monestir alemany. El descobriment de Lucreci fou una autèntica bomba de rellotgeria, i malgrat les successives prohibicions d'una obra que negava la divinitat, fou un referent per a molts pensadors heterodoxos  fins arribar a mans dels il·lustrats al XVIII. Actualment Lucreci està acceptat però pateix un dels pitjors greuges que pot patir un clàssic, la invisivilitat.

 

L'experiència de llegir Lucreci ens demana també quelcom de rebel·lia. Llegir clàssics, buscar en ells qui som ara nosaltres és un camí que va a contracorrent de la cultura majoritària. Lucreci ens ensenya precisament a atrevir-nos a desafiar el pensament establert. La idea de plantejar una cosmovisió tan completa i holística és clau davant d'un pensament contemporani superespecialitzat i esquarterat que fa mirar la realitat de cadascú des del seu petit compartiment.

 

De Lucreci em quedo la seva mirada holística i integral, l'explosiva forma de plantejar-ho en forma de poesia, l'ecologisme inherent i sobretot la proposta de vida epicureista, l'hedonisme auster.

 

Idees de llarg recorregut, que s'atreveixen a pensar la totalitat de la vida i la realitat. Pensament subversiu o transformador que no es queda en la marginalitat sinó que aporta molt més que uns valors individuals: una visió de la realitat. ¿No és potser el que necesitem ara mateix?

 

 

 

 

Please reload

Síguenos:
RSS Feed
  • Instagram Social Icon
  • Facebook Social Icon
  • LinkedIn Social Icon
Destacamos:
Please reload

Archivo
Please reload

Busca por conceptos
Cura sui
Escuela filosófica de la actitud
Filosofía para la vida
  • Grey Instagram Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon
  • Grey YouTube Icon

C. Vallès, 92. Sant Cugat del V.

guenos en Facebook

guenos en Twitter

Estate al día de nuestro Blog

  • Grey RSS Icon

Síguenos en Instagram

guenos en Youtube

Aviso legal.

by Lila

645.33.52.63